L’Orfeó Català de Mèxic fou fundat l’any 1906. En el nucli de socis fundadors trobem alguns mestres d’obres i es constata la presència d’un grup d’intel·lectuals, entre els que destaquen els músics Guillem Ferrer Clavé (nét del mestre Anselm Clavé), Josep Rocabruna i Francesc Jordà.

Per què Orfeó? Perquè es reuneixen per cantar les cançons de la terra enyorada i llunyana. Enric Botey en fou el primer president.

Tot sembla indicar que l’Orfeó Català va ésser el primer orfeó existent a Mèxic, i això constitueix una data important per a la història de la música d’aquest país, posseïdor d’un gran tresor de música folklòrica però gens de tradició de música coral. Ben aviat van iniciar presentacions en els més importants centres culturals de l’època, tot sovint  amb la participació de figures insignes de l’art dramàtic i líric, com Virgínia Fàbregas o Esperanza Iris, i també amb la participació d’orquestres de la ciutat.

Poc temps després l’Orfeó s’enriqueix amb una coral infantil (Cor de Nois) al temps que s’iniciaren tota una colla d’activitats, pròpies d’un centre social: jocs, balls, festes, etcètera, amb els corresponents reglaments especialment encarats a mantenir el criteri de moralitat de l’època, celebrant-se les festes oficials de l’entitat que incloïen les catalanes, les mexicanes i alguna d’espanyola.

Després del trasbals que representà la Revolució Mexicana, les activitats es normalitzaren poc a poc, especialment les culturals. L’Orfeó va viure una època ben plena del 1917 al 1923, incorporant noves seccions, com l’art Dramàtic, la secció esportiva i el Grup Excursionista, amb una gran projecció de la cultura catalana a Mèxic.

De 1923 a 1930 es viuen dies de tota mena, marcats pels esdeveniments polítics, tan els t’Espanya com els de Mèxic. A partir de 1929 l’Orfeó entra en un període de crisi en l’economia i en les activitats en general; i, de fet, no en sortirà fins a l’arribada dels refugiats, deu anys després.

El període de 1931 a 1939 està marcat pels fets polítics a Espanya: la República, l’estatut  i la guerra, amb totes les conseqüències prou conegudes.

L’arribada dels exiliats catalans (1939-1945) marca l’iniciï de l’època més brillant de la vida de l’Orfeó pel que fa a la quantitat de socis i les activitats de tota mena (artístiques, culturals, esportives, literàries, publicacions, etcètera), després d’haver complert amb l’acollida dels refugiats. Tots els testimoniatges dels refugiats coincideixen unànimement a considerar magnífica i emotiva l’acollida fraternal que troben a L’Orfeó Català de Mèxic. Com a resposta, els nouvinguts s’integren ràpidament a la vida de l’Orfeó i li donen els dies de màxima plenitud i glòria.

Els refugiats revitalitzen totes les seccions i se’n creen de noves. Es reorganitza la Massa Coral, la d’art Dramàtic i l’esbart; es creen les comissions de Cultura i de Relacions i Propaganda, així com una Comissió d’honor i Justícia.

El Consell Nacional de Catalunya amplià considerablement el nombre de membres residents a Mèxic, amb homes com Baltasar Samper, Josep Carner, Josep Tomàs i Piera, Ferran de Zulueta, Salvador Armendares, Ramon Peypoch, Josep Panisello, Jaume Miravitlles, Carles Pi i Sunyer i un llarg etcètera.

És l’època de moltes publicacions en català (“Full Català”, “Quaderns de l’exili”, “Pont Blau”, Xaloc”, “Lletres”, “La Nostra Revista”,”Butlletí de l’Orfeó”, “Revista de l’Orfeó”, “El Poble Català”, “La Nostra Revista”, etcètera) amb les col·laboracions de noms com Joan Sales, Josep M. Ametlla, Pere Calders, Lluís Ferran de Pol, Vicenç Riera Llorca , Agustí Cabruja, Raimon Galí, Josep M. Miquel i Vergés, Avel.lí Artís Gener, Ernest Guasp i Garcia i Enric Fernández-Gual.

Amb l’arribada dels exiliats, l’Orfeó Català de Mèxic es converteix en un centre cultural de primera línia en el conjunt de les institucions ciutadanes. S’organitzen conferències i cursets en castellà per al públic en general. Amb l’allau de personalitats catalanes que varen arribar a Mèxic, l’Orfeó era, en aquells moments, potser el lloc més privilegiat del món per a donar a conèixer la cultura catalana, i es va aprofitar l’avinentesa. August Pi i Sunyer, Pere Bosch Gimpera, Lluís Nicolau d’Olwer, Jaume Aguadé, Víctor Alba, Salvador Armendares, Lluís Aymamí Baudina, Agustí Bartra, Artur Bladé i Desumvila, Josep Carner, Dalmau Costa, Odó Duran D’Ocon, Pere Foix, Josep M. Francès, Eduard Nicol, Vicenç Riera Llorca, Marcel i Miquel Santaló i Joaquim Xirau pronuncien conferències a l’Orfeó durant aquests anys o dirigeixen els parlaments en les commemoracions patriòtiques.

Entre els conferenciants destaquen l’antropòleg i catalanòfil Gutierre Tibon, Deogràcies Civit, Avel.lí Artís-Gener i Josep M. Poblet. Entre els que reben homenatges cal esmentar Avel.lí Artís Balaguer, Lluís Nicolau d’Olwer, Josep Carner, Josep M. Poblet i Bartomeu Costa-Amic.

Com que l’exili es fa llarg, l’Orfeó es dedica a “salvar la cultura” i a “integrar-se a Mèxic”, sense perdre mai de vista la política catalana. Hi ha canvis de local, continua la bona de vida de les seccions i es manté una molt bona relació amb persones i institucions culturals mexicanes.

Els anys de 1954 a 1964 veuen la màxima esplendor de l’Orfeó Català de Mèxic. Totes les seccions treballen intensament i s’aconsegueix donar una gran projecció de Catalunya a Mèxic.

El 5 d’agost de 1954 Josep Tarradellas fou elegit President de la Generalitat a l’ambaixada de la República Espanyola a la Ciutat de Mèxic. L’any 1956 l’Orfeó és l’amfitrió de la visita de Pau casals a Veracruz. El 1957 es celebren novament a Mèxic els Jocs Florals de la Llengua Catalana, al Palacio de Bellas Artes.

En aquests anys ens visiten, entre altres, Manuel Ausensi, Raimon, Glòria Lasso, Aurora Bautista, Montserrat Caballé i tot l’equip del Barça. L’activitat editorial i literària és molt intense.

Però el llarg exili va cobrant víctimes... La segona generació de l’exili, formada al si de les seccions infantil i juvenil, està ja en condicions d’assumir les responsabilitats de direcció de l’Orfeó, i de 1965 a 1975 en comença el relleu, poc a poc.

En aquests anys es celebren els Jocs Florals a Guadalajara i a la Ciutat de Mèxic, es viuen les acaballes del franquisme amb tota una colla d’actuacions i manifestacions de tota mena, les seccions continuen actives tot i que es comença a notar una disminució d’elements; s’inicia l’etapa de decadència  de l’associació d’art Dramàtic, la secció esportiva continua centrada en el Barça, s’obren les portes de Mèxic als pintors catalans, es reben conferenciants com Oriol Anguera, Pau de Ballester, l’historiador francès Couchaud, el doctor Lluís Pericot, el doctor Joan Vila, Antoni Peyrí, Deogràcies Civit, Marcel Santaló, Albert Folch i Pi, Marc Aureli Botey, Ramon Xirau,…, i també l’índex d’assistència als actes comença a baixar. Es registre un bon nombre d’homenatges i visites, amb noms com Tísner, Maruxa Vilalta, Montserrat Caballé, Ricard Zamora, Josep Andreu i Abelló, Teresa Gimpera, Miguel Alvarez Acosta, Carles Pi i Sunyer i Antoni Ros Marbà.

I el 1974 s’estrena la “Nova Llar Catalana” gràcies a la compra de d’immoble de Marsella 45, seu de l’Orfeó fins el dia d’avui.

A partir de la mort del dictador el 1975 hi ha una participació molt activa de l’Orfeó en els nous esdeveniments i es produeixen canvis importants en les relacions amb altres col·lectivitats i amb la Generalitat. Donen conferències a l’Orfeó invitats com Heribert Barrera, Narcís Serra, Jordi Solé Tura, Jordi Pujol, Miquel Roca i Junyent i Aina Moll, entre altres. Rebem la visita de Jordi Pujol en qualitat de candidat la presidència de la Generalitat, qui visita Francesc Farreres i Duran a Cuernavaca.

Als inicis de 1984 tenen lloc les “Jornades de Catalunya a Mèxic”, amb l’exposició  “Artistas Catalanes Contemporáneos”, inaugurada pel conseller Max Cahner qui porta la representació del president de la Generalitat; l’exposició Cuixart al Museo Nacional de Arte; una exposició d’obra plàstica i impresa de l’exili català es presenta al local de l’Orfeó; conferències de Joan Oró, Jaume Sobrequés, Xavier Rubert de Ventós i César Pi i Sunyer, al Palacio de Minería i a la Universidad Nacional; les taules rodones giren al voltant de les temàtiques de la llengua i de l’economia catalanes; concerts a càrrec de Betsy Pecanins, Marta Garcia Renart i Victoria de los Angeles, projecció de pel·lícules catalanes i ballada de sardanes.

Un altre fet positiu d’aquesta darrera època és la reaparició de la “Revista de l’Orfeó Català”.

En aquest darrer període, al mateix temps que s’incrementen notablement les relacions institucionals de l’Orfeó i la seva funció d’ambaixada oficiosa de la Generalitat a Mèxic, decau la vida de les seccions, però es manté el nivell d’activitats culturals, amb projeccions de pel·lícules, conferències, concerts, exposicions, taules rodones, homenatges, concursos literaris i fotogràfics, etcètera.

S’han rebut una colla de visites de rectors d’universitats catalanes, grups corals, esbarts, consellers del govern, etcètera. En els darrers anys s’incrementen les relaciones amb la col·lectivitat cultural mexicana, amb els serveis d’accés a la Biblioteca Pompeu Fabra, a la filmoteca, a les classes de català, el restaurant de la casa, l’Associació d’Escriptors i el premi anual de narrativa curta “Tirant lo Blanc”, atorgant premis en català i castellà, convenis amb diverses universitats mexicanes i amb El Colegio de Jalisco, etcètera.